07 de febrer 2009

DE DONES QUE VESTEIXEN POESIA

Fa un parell de setmanes vaig entrar al Palau Robert a veure-gaudir d'una petita mostra exposició fotogràfica que feien de la Maria Mercè Marçal.
Austera, la mostra, va fer emocionar-me (tot sigui dit que em costa ben ben poquet).
Maria Mercè Marçal va estar companya en els finals de la meva adolescència. Vaig establir un vincle intens amb ella i mai no la vaig conèixer.
L'he tingut, però, al llarg de molts anys com a companya de viatge. Vull dir que l'he llegit, vull dir que l'he tingut aprop.

Va dir... "Sóc algú -una dona- que escriu: aquesta frase insinua una única resposta per a la doble pregunta que encapçala aquest text. Evidentment, no sóc només això, però l'escriptura ha estat, és per a mi una activitat vertebradora. Tot i que molt sovint se m'ha fet, des de fora, la pregunta "per què escric", espontàniament a mi se m'ocorre més aviat de preguntar-me per què no escric quan passo gaire temps sense fer-ho. Durant molts anys he escrit només, o fonamentalment, poesia, i la poesia ha estat el meu esquelet intern, la meva manera de dir-me a mi mateixa, d'ordenar provisionalment amb la paraula el caos que l'imprevist desencadena...Com el mirall on es reconeix, unificada i dotada de sentit, la vivència fragmentària i sense forma. També, potser, com una segona memòria."

Maria-Mercè...un petó per acompanyar-me!!!

Pujaré la tristesa dalt les golfes,
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el cartipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d'alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.

Maria-Mercè Marçal (1952-1998)







3 comentaris:

Montse ha dit...

Jo la vaig descobrir molt entrada la meva maduresa... llàstima que me l'hagués perdut abans!

M'ha agradat molt el post.
petonets!

Carme Rosanas ha dit...

Ja també la vaig derscobrir més tard que tu, però igualment ha valgut la pena llegir-la sempre de ben a prop.

A mi tampoc em costa gens d'emocionar-me. I m'agrada que sigui així. Espero que a tu també t'agradi.

fanal blau ha dit...

Montse, Carme, encara no sé linkar ni penjar fotos i encara em fa cert "yu yu" el si clico aquí o clico allà (per analfabetisme blogaire que aniré subsanant i amb el que espero Progressar Adequadament!!! je, je, je).

A mi també m'agrada emocionar-me i m'emociono ben sovint! El que no m'agradaria gens ni mica és no emocionar-me!!!

Gràcies per donar-me la mà en les primeres passes...