17 de maig 2011

temps de flors -tres-



Desballestat, malmès i agonitzant, va fer un sospir profund i les flors, en escoltar la ranera van desplegar la seva màgia.
El calancoe va recollir amorosament el do, mentre li demanava a la gerbera que auxiliés el re, alhora que la rosa –sempre amatent- rescatava el mi de la tragèdia, i les falgueres van cridar que ja curaven el fa; i aleshores, alertades les petúnies, van despertar al sol, i els geranis taralarejant van córrer cap al la, el si el van alçar, curoses, les buganvílies que tot xiulant van avisar a les margarides perquè li diguéssin al do que l’estimàven.
I la música va tornar a sonar.

11 comentaris:

Carme Rosanas ha dit...

Amb el teu conte em deixes més tranquil·la, em feia una mica de peneta aquest piano desballestat. Però ja el sento, el sento, la música torna a sonar.

És preciós el teu conte!

Bon dia, guapa!

Barbollaire ha dit...

Buuuufffff...!!!!

Un relat preciós!

Petonet carinyo

lolita lagarto ha dit...

sort del dosilasolfa de les flors.. pobre piano.. se n'anat amb la música a un altre lloc, em fa recordar-ne un molt meu snif.. . ell mai no ho faria..

montse ha dit...

Quin so tan màgic

Cèlia ha dit...

I va sonar deliciosa entre buanvílies, roses, margarides, geranis, petúnies i falgueres... una agonia màgica... Quin bell conte!

rits ha dit...

si que feia peneta, si

novesflors ha dit...

Veritablement, les flors han fet un miracle, perquè mira que aquesta música de Chopin sona preciosa...

Elfreelang ha dit...

aplaudeixo amb tots el pètals, la corol·la i el pistil un relat tant floral i poètic!

Pilar ha dit...

Genial la perspectiva que vas aconseguir!
Genial com l'expliques!

_MeiA_ ha dit...

Cada any fa goig passejar per Girona a veure Temps de Flors. Llàstima que hi ha taaaanta gent que costa apreciar-ho.

M. Roser ha dit...

Quin millor final per un piano quan ja caps mans de seda l'acaricien, que descansar en un llit de flors, on cadascuna d'elles, l'ajudaran a somniar que continua tocant belles melodies
que el vent escamparà arreu...
Una abrsçada Fanalet,
M. Roser