10 de juny 2011
Temps
Ara, potser és encara lluny.
Demà, però, quan torni,
m'asseuré a l'aixopluc de la pluja
sense paraigües ni el meu impermeable blau.
Deixant que els pensaments i els peus
s'assolellin de música.
...
Veig la butaca de vímet de la meva infantesa, petita i mig esventrada els àtoms de la qual, ara, el temps haurà convertit potser en un racó de flors. Escolto la veu encara jove que em transporta a la meva joventut de nits especials i eternes. I veig la llum penombrosa que, a poc a poc, emmarca aquests records i en fa una fotografia per a l'habitació de la memòria.
en Joan
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
17 comentaris:
Que bé! Fanalet...amb la música fins i tot s'assoleilla el cor :)
Molt bon cap de setmana i potser sí que haurem d'agafr el paraigua !!!
Quina veuuuuuuuuuuu i encara fa concerts :)
Mentrestant, esperant demà, la música ja ens va assolellant els peus i el pensament.
Genial, la cançó. M'encanta!
Benvinguts els pensaments assolellats i la foto preciosa....Bon cap de setmana llarg! ( ui potser treballes?) Abraçada! la caçó l'escoltaré més tard...
Retornarà, no dubtis.
El record s'asseu a vora
i ens esperona a seguir.
Caurà la pluja
a ritme de vals
i tot rodarà
a favor nostre.
.............. Anton
Si la música és una cançó de Leonard Cohen segur que ens assolella fins i tot l'ànima. És una de les veus que més m'agraden.
Realment donen ganes de seure per deixar anar els pensaments (els bons i els dolents) i escoltar... mentre notes com pluja cau i et renta l'ànima.
Jo espero que no plogui demà, que si no rento roba i l'estenc, no tindré què posar-me! Amb els dies que fa no hi ha manera de quan decidir-s'hi!
Veig la butaca de vímet de la meva infantesa, petita i mig esventrada els àtoms de la qual, ara, el temps haurà convertit potser en un racó de flors. Escolto la veu encara jove que em transporta a la meva joventut de nits especials i eternes. I veig la llum penombrosa que, a poc a poc, emmarca aquests records i en fa una fotografia per a l'habitació de la memòria.
Una música encisadora, uns sillons antics i a fora és igual que plogui o faci sol, tot un plaer.
Bon llarg cap de setmana amb un diumenge assoleiat...
Petons,
M. Roser
Joan,
no me n'he sabut estar de la teva companyia al post.
La fotografía és d'una dolentíssima qualitat, no podria pas ampliar-la. Però em va venir la imatge i no vaig saber sucumbir al rampell.
Aquest conjunt de vímet, forma part de la meva infantesa. Els dos sillonets, la cadireta i la taula, estaven a casa els avis. Però és una miniatura.
M'he aeixecat a buscar el flexo medidor: fan només vuit centímetres d'alçada.
Ahir, plovent a bots i barrals, vaig posar-los damunt d'un dels mobles del menjador quan hi havia una llum de penombra.
La memòria...
Una abraçada, poeta!
XeXu,
per aquestes contrades no ha plogut; jo també tenia necessitat d'una treva.
No tant per la bugada, sino per les ganes de no pluja...
Necessito sol!!!
Una bona nit de dissabte a diumenge!
joanfer,
l'aigua sempre neteja: els bons els renta i els dolents se'ls endú.
Gràcies per tornar a casa!
Un petó!
Oi que si, novesflors?
És una cançó trista aquesta, però les cançons de Leonard Cohen sempre escalfen l'ànima.
Un molt bon cap de setmana!
Elvira, mira que no m'acostumo a l'Elfreelang...
Cap de setmana plenet de feina però cercant sempre momentets d'aixopluc.
Tu ja a la recta final, oi?
Una abraçada!
I...escolta la cançó!
Carme...demà espero que el sol es deixi veure sense massa reserves...
Bon cap de setmana!
Joana,
la música sempre proporciona una escalforeta qe podria comparar-se a l'escalforeta solar....:)
Ja estàs recuperada?
Un petó, dona de llum!
A dins de la memòria, la mida dels objectes no és important, tan sols allò que evoquen i la teva foto és tot un univers de dies viscuts.
Publica un comentari a l'entrada