M’aturo.
No sé si ha estat el cautxú de les rodes
que m’han fet frenar,
o la pluja que queia
deturant els virs constants de les rodes
girangonçant allò que no s’entén,
El soroll del xerrac
m’ha ferit les mans glaçades
i quan m’ha vist llepar-les,
ha mirat dessota,
mentre, amb una clucada d’ulls,
m’ha dit:
-
No pateixis, dona, que només serà
una branca.
És vell, però sa. Només li fa mal un dit.
El guareixo.
(Amsterdam, 1 de desembre de 2012)
dedicat a novesflors, a fra miquel, i a la bellesa dels arbres.
.JPG)
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
.JPG)
10 comentaris:
Ostres, quina escultura més curiosa, dalt de l'arbre. Sembla una broma, però queda molt bé allà, no? Esperem que a l'arbre no li faci mal.
Els arbres encara ens protegeixen, malgrat tot i malgrat nosaltres mateixos.
Gràcies, fanalet.
No cal dir-hi res més que fantàstic, boniques paraules
Guarir l'arbre que bonic. Cuidem-los, ens fan falta:)
Bon pont Fanalet!
per desgràcia aquí hem perdut el respecte pels arbres, i així ens va.
Jo me'ls estimo als arbres. Si els abraces et transmeten molta força.
Aturant-nos és com observem i gaudim més d'allò que ens envolta...
Quin lloc més original de posar l'estàtua!
Si, de vegades als arbres els fa mal algun dit i s'han de guarir.
Molt bonic el poema FANALET.
Gràcies per la dedicatòria.
Una abraçada
PS: Curiosa l'escultura ;o)
És preciosa la foto i el poema.
Ben tornada, fanalet, amb noves imatges i nova energia!
Aquest parc d'Amsterdam em sona, el poema li fa els honors i les branques fan reverència.
Publica un comentari a l'entrada