02 de març 2014

Amb més o menys traça






Amb més o menys traça, just fa un any,
engalanàvem la casa,
paràvem taules amb menges,
pessigàvem somriures d'enjòlit
per veure't l'expressió a l'arribada.
La sorpresa, immortalitzada,
amb una tristesa picossejant-nos l'ànima,
resta, avui,  en un somriure amable,
pixel·lat, amb al que ens cal re-composar
la no-vida-absència-dolorosa i punyent.

El cant del pit roig li posa el refilar
de companyia.

17 comentaris:

Sergi ha dit...

Ostres... quina sensació més agredolça que deixa aquest poema...

novesflors ha dit...

L'estima no mor, perviu en el record. El pas del temps atempera el colp i ens permet continuar caminant amb un somrís amable.

Carme Rosanas ha dit...

Has sabut transmetre, una cosa molt difícil de dir i crec que també de sentir... La barreja de records bonics i alegres, i la tristesa dura i que es va esmussant poc a poc a base de somriures...



Galionar ha dit...

Són difícils de passar, alguns aniversaris... Tu ho has fet acompanyada d'aquest poema bellíssim, i has tingut la generositat de compartir-lo amb nosaltres. Gràcies!

Ada ha dit...

Aquesta sensació d'absència, de falta, és dura de passar... No sé què haurà passat però sembla trist. De vegades és millor no pensar en els aniversaris ni en els què hagués passat si... Perquè s'ha de seguir endavant. ànim!

mar ha dit...

Sense paraules.
Un beset dolç bonica.

xavier pujol ha dit...

El pit roig és un ocell tímidament confiat.
Esperem que la companyia del refilar de què parles alleugi l'absència que descriu el poema.
Fita

M. Roser ha dit...

Segur que el refilar del pit roig, enfilat a la branca d'un ametller florit, endolcirà l'absència.
Petonets.

GEMMA ha dit...

Per aquesta imatge no em calen les paraules, la seva visualitat ja comunica amb la meva ànima. Gràcies, és preciosa.
Petons, Marta.

Elfreelang ha dit...

i el dolor segueix però espero que amorosit i esmorteït , magnifiques paraules on dius tot el que es pot sentir i sents
abraçades!

Glo.Bos.blog ha dit...

El temps amoroseix l'absència, però un any és poc temps, el dolor encara està molt tendre.

Gerònima ha dit...

Un bell i sentit poema, Marta.
M'has deixat el cor en un puny.
Sense paraules.

Una abraçada gegant.

...i escaig ha dit...

una abraçada, fanal
i força, per continuar
.

rits ha dit...

una abraçada ben gran!

montse ha dit...

Sentir com la nostàlgia del record, s'amorteix amb el somriure del present.

Felicitats, aquest poema aplega sentiments compartits.

Laura T. Marcel ha dit...

Un poema amb molta força, la força de l'estima que sap recomposar-se davant un cop dur de pèrdua. Cal tirar endavant. Igual que les floretes tornen a lluir cada primavera nosaltres hem d'anar agafant embranzida. Un petonet.

fanal blau ha dit...

Gràcies...