Avui farem via...

tot és casa meva i tot

m'era i m'és i em serà casa

com si veiés voleiar

la roba estesa de l'àvia

Enric Cassasses

També trobarem fent via a en Pon'S blog

  

Aturo

Aturo,
fins que l'embassament de tristesa
desaigüi i els porus se'm facin permeables
a l'absència, no a l'oblit.
Aturo, perquè tampoc sé trobar cap altra manera.

Avui ja és gairebé demà

Avui ja és gairebé demà.
Recollirem les cendres
i vindràs, de moment cap aquí, fins que volis.
Sé que cap voltor et farà la guitza
perquè amb el teu planar discret,
el batre de les teves ales i els saltirons,
encara aconseguiran distreure'm de la mort.
El pitroig, avui, m'ha mirat de reüll
amb complicitat de tristesa. Com amics des de fa molts temps.
Una clucada explícita i silenciosa.
Després una petita ventada
s'ha endut els angelets,  mentre al banc de les carolines,
t'escrivia sense màquina ni full en blanc.

Senyora llavors

Senyora llavors,
diumenge esmorzàvem engrunes de sol
i dilluns tot va enfosquir.
Aquest aparellet
amb forma estimadora
es va espatllar saltant-se la normativa
de caducitat,
i ara no hi ha lloc
on tramitar una reclamació,
ni manera possible d'arranjar-lo.
Una mala jugada de la tecnologia humana,
imprevisible, sobtadament ferotge, 
i de vegades enrabiada sense saber el per què.
El per què te tot plegat com deies fa quatre dies.
Quina jugada per a tu,
i quina gran trabanqueta que m'has fet
per no dir-la més gruixuda,
sense desig de fer-me caure.
Estaries disculpada immediatament, si et podés dir amb veu alta
que no m'ho tornéssis a fer mai més,
però he de començar a creure que no serà possible.
Haurem de reinventar un nou llenguatge
-més silenciós i íntim-
pels esmorzars de sol,
per preservar el nostre univers especial
confegit des de fa tant i tants d'anys.
Ara per ara, sé que em serà molt difícil,
però m'hi esmerçaré amb el convenciment
que sempre ens hem viscut, estimant-nos.

La senyora lletres, com deies.

 

Paro taula

Paro taula,
amb les engrunes de sol
que ens hem menjat de bon matí
damunt catifes de flors.
Ara ja ben fosc,
el temps es ralentitza,
amb un tic tac suau
i música de nit.
Descansa per retrobar demà
la lluentor del groc,
i la carícia.
N'esmorzarem de nou.

 

Pètals lluminosos

Em vas regalar una fotografia
que em fascina.
Calces espardenyes
i fas llengotes al costat de la mare.
La mare et mira, crec que t'admira.
Tu, agosarada, ella més prudent.
Plantant cara, desafiant el món
després dels bombardejos,
amb olis de margarides, bodegons 
i natures mortes.
Colors, de tots colors, compartits durant molts anys
i una mort prematura.
Heretada des de fa molts anys,
tenim una amistat autèntica.
Ens van quedar uns pètals lluminosos
en la penombra de la tarda 
que sempre ens acompanyen.

(per la Glôria A. que avui en fa vuitanta-cinc)

M'allunyo prou

M'allunyo prou
per no destorbar el secret,
la descoberta.
Una formiga fa camí
entre les mans.
Passejo la mirada
que simpatitza
-des de lluny-
amb la troballa.
Exploren la vida
ben a prop. 
Com un cau
que acarona
i els fa-ens fa grans. 
Amb color de somriure.