Té raó. A vegades algunes de les coses que em venen al pensament les he de dir en veu alta, encara que sigui fluixet, fluixet. I com en el cas dels poemes, i les partitures, adquireixen una nova força.
Doncs no ho sé... Jo de poesia no hi entenc, així que la meva opinió és des del desconeixement, però bé, la diré :-)
Jo crec que màgia de les paraules hi és exactament igual, tant si es llegeix en veu alta com si es fa interiorment.
Quan entro als blogs que feu poesia, moltes vegades marxo sense deixar comentari perquè, si m'ha agradat, el meu comentari seria tan simple com un "ostres, què maco", d'aquells que semblen posats per quedar bé i prou... Altres vegades no arribo a entendre bé el que es vol expressar i tampoc dic res per no quedar massa malament (ehem) :-)
Ara bé, les vegades que llegeixo un poema i penso "ostres, què maco!", és perquè les paraules m'han transmès sensacions, m'han arribat, m'han dit coses... i, la veritat, sempre els llegeixo en silenci. Llegits així, ja m'agraden :-)
Clar que la frase no diu pas "un poema que no s'ha llegit en veu alta no és un poema" la frase diu que és com una partitura no interpretada... I una partitura no interpretada pot ser preciosa... però si no s'ha interpretat, la gent no l'haurà pogut gaudir. Tan sols qui la tingui a les mans i sàpiga llegir música podrà sentir aquella melodia...
Tot i així... no acabo d'estar-hi d'acord... no sé. Un poema pot arribar a molta gent i que tots els lectors el sentin dins seu llegint-lo interiorment, no? :-)
He llegit la frase aquest matí. M'ha agradat tant que he estat a punt de posar-la jo també al blog... ;) finalment no ho he fet.
Ara veig que l'has posada tu, doncs gràcies!
I tot i així, poques vegades els llegeixo en veu alta. Algun cop sí, però pocs. A mi el contingut arriba igual, però el ritme i la forma no arriben igual. És bonic llegir-los i sentir-los en veu alta.
A vegades és com un nou descobriment. Recordo un poema d'en Miquel Martí Pol, de la Fabric.
L'Elionor tenia catorze anys i tres hores quan va posar-se a treballar....
L'havia llegit no sé quantes vegades, però quan el vaig sentir recitat per una actriu coneguda (però no me'n recordo del nom i em sap molt de greu) el vaig descobrir de noi. Veia L'Elionor, ella recitant era l'Elionor, o fins jo era l'Elionor... no sé ben bé.
Vull dir que sí, que hi ha una diferència, encara que a vegades l'obviem.
Uauuuuu! Un acordionista! Jo també el toco, però el diatònic! Poemes sense llegir, cançons sense interpretar... quantes coses boniques ens perdem! Hauriem de viure mil vides per poder-ho abarcar tot!
He llegit aquesta frase al minimàlia, i m'ha vingut d'un pèl que no la penjo, però no he tingut temps de buscar un poema, està molt bé, aquest any a la biblio celebrem els primers cinc anys i de les coses que volem fer amb els usuaris que s'apuntin és llegir poemes en veu alta, donariem vida a la frase. Bon cap de setmana!
Així és, un poema sols serà POEMA quan l'acompanye una bona declamació. He sentit poemes que han millorat moltíssim en donar-los una bona veu i també bons poemes que han quedat fets bocins en boca d'una mal lector. El poema es per a sentir-lo no sols des del punt de vista emotiu, sino també des de l'auditiu, sense aquest no té vida pròpia.
També jo he rebut la frase Fanalet i m'ha fet pensar una mica... Si algú escriu música i ningú l'interpreta, només en gaudirà el seu autor(o qui sàpiga música)... Un poema el poden llegir moltes persones en veu baixa i captar-ne diferents sensacions... Si es llegeix en veu alta pot guanyar molt, o ben al contrari. Tot depen del sentiment que sàpiga transmetre qui el llegeixi... Suposo que com alguna companya ha dit, a tothom li passa que, de vegades, ens costa d'entendre el missatge d'algun poema... Bon cap de setmana, M. Roser
penso que també pot passar que un poema que no s'ha llegit en veu alta sigue una música no partiturada.
imagino un poema, o sentiment, escrit però no pronunciat enfora, entenent-lo ara com escrit íntimament, només escrivint-lo sense donar-lo a llegir... (de fet, quan algú altre el llegeix, d'alguna manera, encara que no ho face en veu alta, ja està "pronunciant" allò que natros potser no hem arribat a pronunciar en veu alta, i si ningú ho llegeix, és com si continués mig ocult en el silenci...)
un poema escrit així, no compartit encara, pot ser una música que sona i que els demés poden arribar a percebre o no, però ja és música que sona, tot i que ningú pugue tenir-ne la constància física en una partitura.
no sé si m'he explicat gaire bé...
m'ha agradat la frase, però ja saps que tinc propensió a capgirar les coses... :)
I passa alguna cosa i el poema és tan íntim per a qui l'ha escrit que no vol sr compartit amb ningú més? Deixarà per això de ser un poema? D'altra banda, és ben cert que una bona declamació pot fer entenedor algun poema que potser no haviem entés en el seu moment. Però suposo que es tracta de dos temes ben diferents. Una abraçada.
M. Roser, jo he posat la cita perquè m'ha cridat l'atenció. Entenc el que escrius. No necessàriament un poema necessita la veu per arribar; el podem llegir en silenci i que ens ressoni la veu a dins, com també qui sap llegir les partitures musicals, sabrà escoltar-ne la música. Un petó!
Tens raó, Joana. També és molt important saber recitar, la veu que acompanya, les inflexions i els ritmes acurats que abracen les paraules del poema. No és gens fàcil, recitar, i poca gent en sap!
No seria pas la Núria Espert, Carme? Tan se val...hi ha gent amb una traça per recitar-los que provoquen que ens hi endinsem encara més! Jo recordo que de petita a casa se'n recitaven uns quants... Mira per on, el Cant Espiritual de Maragall me'l sabia de memòria. Encara ara, més enllà del contingut místic, em posa la pell de gallina!
Assumpta, jo he posat la cita perquè m'ha fet gràcia, m'ha fet pensar i m'ha despertat la curiositat de veure què n'opinàveu. No estic d'acord amb tu quan dius que no n'entens de poesia...Què vol dir entendre de poesia? qui l'entén? qui en sap? Si hi ha qui té més coneixements filològics, però la poesia és per a tothom i cadascú la llegeix des del seu jo i li arriba o no li arriba. Veig que la cita ha donat de si! Una abraçada i gràcies per les teves aportacions!
Marta, la Carme també havia estat a un tris de penjar-la! Que bé el projecte aquest de la biblio. Llegir en veu alta la poesia, també és una manera d'aprendre a estimar-se-la! Endavant amb el projecte...:) Una abraçada!
Es permet la citació i els extractes d'aquest bloc si se'n fa constar la procedència.Per a qualsevol altre ús, caldrà l'autorització escrita. (el mail es troba al perfil)
Ah! I si et veus en alguna foto, i no vols sortir, m'ho dius i la retiro. Gràcies!
37 comentaris:
Té raó. A vegades algunes de les coses que em venen al pensament les he de dir en veu alta, encara que sigui fluixet, fluixet. I com en el cas dels poemes, i les partitures, adquireixen una nova força.
Curiós, ara me n'adono que llegeixo la poesia en veu alta :)
A mi m'agrada llegir poesia, però és veritat que m'agrada molt que me la llegeixin, m'agrada escoltar poesia. Un pensament molt bonic!
També s'ha d'entendre, un poema, no només és música.
Doncs no ho sé... Jo de poesia no hi entenc, així que la meva opinió és des del desconeixement, però bé, la diré :-)
Jo crec que màgia de les paraules hi és exactament igual, tant si es llegeix en veu alta com si es fa interiorment.
Quan entro als blogs que feu poesia, moltes vegades marxo sense deixar comentari perquè, si m'ha agradat, el meu comentari seria tan simple com un "ostres, què maco", d'aquells que semblen posats per quedar bé i prou... Altres vegades no arribo a entendre bé el que es vol expressar i tampoc dic res per no quedar massa malament (ehem) :-)
Ara bé, les vegades que llegeixo un poema i penso "ostres, què maco!", és perquè les paraules m'han transmès sensacions, m'han arribat, m'han dit coses... i, la veritat, sempre els llegeixo en silenci. Llegits així, ja m'agraden :-)
Clar que la frase no diu pas "un poema que no s'ha llegit en veu alta no és un poema" la frase diu que és com una partitura no interpretada... I una partitura no interpretada pot ser preciosa... però si no s'ha interpretat, la gent no l'haurà pogut gaudir. Tan sols qui la tingui a les mans i sàpiga llegir música podrà sentir aquella melodia...
Tot i així... no acabo d'estar-hi d'acord... no sé. Un poema pot arribar a molta gent i que tots els lectors el sentin dins seu llegint-lo interiorment, no? :-)
He llegit la frase aquest matí. M'ha agradat tant que he estat a punt de posar-la jo també al blog... ;) finalment no ho he fet.
Ara veig que l'has posada tu, doncs gràcies!
I tot i així, poques vegades els llegeixo en veu alta. Algun cop sí, però pocs. A mi el contingut arriba igual, però el ritme i la forma no arriben igual. És bonic llegir-los i sentir-los en veu alta.
A vegades és com un nou descobriment. Recordo un poema d'en Miquel Martí Pol, de la Fabric.
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar....
L'havia llegit no sé quantes vegades, però quan el vaig sentir recitat per una actriu coneguda (però no me'n recordo del nom i em sap molt de greu) el vaig descobrir de noi. Veia L'Elionor, ella recitant era l'Elionor, o fins jo era l'Elionor... no sé ben bé.
Vull dir que sí, que hi ha una diferència, encara que a vegades l'obviem.
Uauuuuu! Un acordionista! Jo també el toco, però el diatònic!
Poemes sense llegir, cançons sense interpretar... quantes coses boniques ens perdem! Hauriem de viure mil vides per poder-ho abarcar tot!
He llegit aquesta frase al minimàlia, i m'ha vingut d'un pèl que no la penjo, però no he tingut temps de buscar un poema, està molt bé, aquest any a la biblio celebrem els primers cinc anys i de les coses que volem fer amb els usuaris que s'apuntin és llegir poemes en veu alta, donariem vida a la frase. Bon cap de setmana!
Totalment cert. Una abraçada!
M'agrada escoltar la veu des poemes.
Així és, un poema sols serà POEMA quan l'acompanye una bona declamació. He sentit poemes que han millorat moltíssim en donar-los una bona veu i també bons poemes que han quedat fets bocins en boca d'una mal lector.
El poema es per a sentir-lo no sols des del punt de vista emotiu, sino també des de l'auditiu, sense aquest no té vida pròpia.
I tantes veus el llegeixin, tantes interpretacions n'obtindrem!
A mi també m'ha arribat la frase de minimàlia i m'encanta que em reciten poesia, vull dir, m'encanta escoltar-la perquè el ritme pren vida.
És exactament igual. I estic d'acord, però una cosa semblant vaig sentir dir a en Joan Margarit
També jo he rebut la frase Fanalet i m'ha fet pensar una mica... Si algú escriu música i ningú l'interpreta, només en gaudirà el seu autor(o qui sàpiga música)... Un poema el poden llegir moltes persones en veu baixa i captar-ne diferents sensacions...
Si es llegeix en veu alta pot guanyar molt, o ben al contrari. Tot depen del sentiment que sàpiga transmetre qui el llegeixi...
Suposo que com alguna companya ha dit, a tothom li passa que, de vegades, ens costa d'entendre el missatge d'algun poema...
Bon cap de setmana,
M. Roser
penso que també pot passar que un poema que no s'ha llegit en veu alta sigue una música no partiturada.
imagino un poema, o sentiment, escrit però no pronunciat enfora, entenent-lo ara com escrit íntimament, només escrivint-lo sense donar-lo a llegir... (de fet, quan algú altre el llegeix, d'alguna manera, encara que no ho face en veu alta, ja està "pronunciant" allò que natros potser no hem arribat a pronunciar en veu alta, i si ningú ho llegeix, és com si continués mig ocult en el silenci...)
un poema escrit així, no compartit encara, pot ser una música que sona i que els demés poden arribar a percebre o no, però ja és música que sona, tot i que ningú pugue tenir-ne la constància física en una partitura.
no sé si m'he explicat gaire bé...
m'ha agradat la frase, però ja saps que tinc propensió a capgirar les coses... :)
una abraçada, fanaleta
I si ho dius en veu baixa ... a cau d'orella?
Potser és com sentir la música només llegint la partitura.
Bona nit fanal blau:)
I passa alguna cosa i el poema és tan íntim per a qui l'ha escrit que no vol sr compartit amb ningú més? Deixarà per això de ser un poema?
D'altra banda, és ben cert que una bona declamació pot fer entenedor algun poema que potser no haviem entés en el seu moment. Però suposo que es tracta de dos temes ben diferents.
Una abraçada.
No, Galionar, segurament un poema mai deixa de ser-ho, però m'ha fet pensar la cita i m'ha plagut posar-la.
La poesia i la música van de la mà, oi?
Si el recites en veu baixeta a cau d'orella, Pere, aleshores ja és un moment ple de poesia i de música en majúscules!
Bona nit, Pere!
Crec que ara ja t'he entès, iruna, però potser jo també m'embolicaria i no sabria explicar-me!
jo també t'envio una abraçada, bonica!
M. Roser,
jo he posat la cita perquè m'ha cridat l'atenció.
Entenc el que escrius. No necessàriament un poema necessita la veu per arribar; el podem llegir en silenci i que ens ressoni la veu a dins, com també qui sap llegir les partitures musicals, sabrà escoltar-ne la música.
Un petó!
És que jo crec que poesia i música van del bracet, Glòria!
En Margarit...quin poeta! :)
novesflors, és molt agradable!
Del tot cert, Porquet! Cada persona que el reciti en veu alta li donarà un cos diferents i genuí al poema!
Tens raó, Joana. També és molt important saber recitar, la veu que acompanya, les inflexions i els ritmes acurats que abracen les paraules del poema.
No és gens fàcil, recitar, i poca gent en sap!
No seria pas la Núria Espert, Carme?
Tan se val...hi ha gent amb una traça per recitar-los que provoquen que ens hi endinsem encara més!
Jo recordo que de petita a casa se'n recitaven uns quants...
Mira per on, el Cant Espiritual de Maragall me'l sabia de memòria.
Encara ara, més enllà del contingut místic, em posa la pell de gallina!
Assumpta,
jo he posat la cita perquè m'ha fet gràcia, m'ha fet pensar i m'ha despertat la curiositat de veure què n'opinàveu.
No estic d'acord amb tu quan dius que no n'entens de poesia...Què vol dir entendre de poesia? qui l'entén? qui en sap?
Si hi ha qui té més coneixements filològics, però la poesia és per a tothom i cadascú la llegeix des del seu jo i li arriba o no li arriba.
Veig que la cita ha donat de si!
Una abraçada i gràcies per les teves aportacions!
vaja, montse, disculpa'm! m'he embolicat, he tirat amunt i us havia saltat!
És maco escoltar-la, oi?
Una abraçada, kweilan! :)
ja veus, opinions diverses!
Marta, la Carme també havia estat a un tris de penjar-la!
Que bé el projecte aquest de la biblio. Llegir en veu alta la poesia, també és una manera d'aprendre a estimar-se-la!
Endavant amb el projecte...:)
Una abraçada!
Judit,
si toques l'acordió, segur que també estàs fent poesia! M'agrada molt aquest instrument...:)
Ja m'agradaria escoltar-te!
Una abraçada!
Helena,
tens raó és més, però sempre duu la música incorporada!
Una abraçada!
És que ambdues coses, Thera, poden ser ben plaents. Llegir-la i escoltar que te la llegeix!
Un petó, bonica!
Clídice...sempre?
Jo algunes vegades si, d'altres no. Però la percepció del poema és diferent.
Bona nit, noia!
Quadern,
quan les diem en veu alta sembla que prenguin més força, oi?
:)
Una abraçada!
Gràcies a tots i totes pels vostres comentaris!
Publica un comentari a l'entrada