Fa dies
que vas envellint,
i, tanmateix jo,
et perdo en la memòria.
Esgrogueïnt-te i en sec
potser mai no vas voler
tenir-ne cura
dels instants eterns
que hauriem pogut
reconvertir en adob,
per veure'ls créixer.
Ben aviat,
només quedarà
un àlbum.
a PG
.JPG)
_Interior_de_taller_-_Ramon_Casas_-_Museu_Nacional_d'Art_de_Catalunya.jpg)
.JPG)
9 comentaris:
No sé quants dies han passat entre aquestes fotos... però tot s'ha conservat en aquest lloc.
És un indret afortunat!
I els àlbums són grans tresors de la memòria... quan m'hi poso no faria res més que mirar àlbums!
Els àlbums també són adobs per a la memòria. Un poema preciós, com l'indret que evoques.
De segur que les neurones deuen tenir racons destinats als àlbums. No es perden, doncs.
Encara que els rostres s’esvaneixen dins àlbums oblidats, la memòria d’un somriure passat no es pot esborrar de l’ànima.
Fanalet, veig que estàs en forma! precioses paraules, muacs!
Un bon adob, un àlbum. Em perdo mirant-los, es com mirar un bebè n'observes totes les expressions i mai et canses de disfrutar-los.
Una abraçada.
Mirar cap enrera no sempre es gratificant perquè moltes vegades ens fem retrets del que haguessim pogut fer millor...Res no es pot canviar.
Està bé que quedi la imatge en l'àlbum i potser cal girar fulla!!
No se si és massa encertat el meu comentari, però he vist massa tristor en les teves imatges i en les teves paraules.
És tardor i el bosc s'omple de colors!!
Una abraçada.
Que bona ets Marta en els teus escrits i composicions, tinc moltes ganes que publiquis algun recull! Vinga, que segur que no sóc la única ni la darrera desitjant-ho.
Petons bonica, bells dies.
Publica un comentari a l'entrada